4.5.1 Panoràmica de l’espaiat horitzontal

El motor d’espaiat tradueix les diferències en les duracions a distàncies ampliables (‘molls’) de diferents longituds. Les duracions més llargues reben un espaiat més gran i les duracions més curtes reben menys. Les duracions més breus reben un espai de mida fixa (que es controla mitjançant shortest-duration-space a l’objecte SpacingSpanner). Quant més llarga la duració, més espai rep: en doblar una duració se suma spacing-increment a l’espai que ocupa la nota.

Per exemple, la peça següent conté nombroses blanques, negres i corxeres; la corxera va seguida d’una amplada de cap de blanca (ACB). La negra va seguida de 2 ACB, la blanca per 3 ACB, etc.

\relative c' {
  c2 c4. c8
  c4. c8 c4. c8
  c8 c c4 c c
}

Normalment, el valor de spacing-increment està establert en 1.2 espais de pentagrama, el que és aproximadament l’amplada d’un cap, i shortest-duration-space està establert a 2.0, el que significa que la nota més breu rep 2.4 espais de pentagrama (2.0 multiplica pel spacing-increment) d’espai horitzontal. Aquest espai es compta a partir de la vora esquerra del símbol, de manera que les notes més breus van seguides generalment per un espai d’1 ACB.

Si seguíssim el procediment anterior exactament, aleshores l’addició d’una sola fusa a una partitura que usa corxeres i semicorxeres augmentaria enormement l’amplada de la partitura completa. La nota més breu ja no és la semicorxera, sinó la fusa, afegint així 1 ACB a cada una de les notes. Per evitar-ho, la duració més breu a efectes d’espaiat no és la nota més breu de la partitura, sinó la que es dóna amb més freqüència.

La duració més breu que és més comuna es determina de la manera següent: a cada compàs es determina la duració més breu. La duració més curta s’agafa com a base per a l’espaiat, havent estipulat que aquesta duració menor sempre ha de ser igual o menor a la corxera. La duració més breu s’imprimeix quan s’executa lilypond amb l’opció --verbose.

Aquestes duracions també es poden personalitzar. Si establim la common-shortest-duration en SpacingSpanner, aleshores aquesta duració estableix la duració base per a l’espaiat. La duració màima per a aquesta base (normalment una corxera), s’estableix amb base-shortest-duration.

Les notes són encara més breus que la nota comuna més breu van seguides per un espai proporcional a la seva duració en relació amb la nota comuna més breu. Així doncs, si anéssim a afegir tan sols algunes semicorxeres a l’exemple anterior, anirien seguides de mig ACB:

\relative { c''2 c4. c8 | c4. c16[ c] c4. c8 | c8 c c4 c c }

Com es va explicar al Assaig sobre gravat musical automatitzat, les direccions de les pliques influeixen en l’espaiat (vegeu Espaiat òptic) i es pot ajustar amb la propietat stem-spacing-correction de l’objecte NoteSpacing. Aquestes direccions es generen per cada un dels contextos de Voice.

L’objecte StaffSpacing (generat en el context de Staff) conté la mateixa propietat per controlar l’espaiat de les línies de plica o divisòries.

L’exemple següent mostra aquestes correccions, un cop amb els valors predeterminats i un altre amb un ajustament exagerat:

També hi ha suport per a la notació proporcional; consulteu Notació proporcional.

Vegeu també

Assaig sobre gravat musical automatitzat: Espaiat òptic.

Fragments de codi: Spacing.

Referència de funcionament intern: SpacingSpanner, NoteSpacing, StaffSpacing, NonMusicalPaperColumn.

Advertiments i problemes coneguts

No hi ha cap mecanisme convenient per sobreescriure l’espaiat manualment. Es pot usar el següent ajustament per inserir espai addicional a una partitura, ajustant el valor de farciment a la mesura necessària.

 \override Score.NonMusicalPaperColumn.padding = #10

No hi ha cap ajustament per reduir la magnitud de la separació.