4.3.2 Creació de contextos

A un fitxer d’entrada, el bloc de partitura, que es presenta precedit per la instrucció \score, conté una sola expressió musical i una definició de sortida associada (o bé un bloc \layout o bé un bloc \midi). El context Score se sol deixar que es creï automàticament quan comença la interpretació d’aquesta expressió musical.

Per a partitures que solament tenen una veu i un pentagrama, podem també deixar que els contextos Voice i Staff se creïn automàticament, però per a partitures més complexes és necessari crear-los a mà. La instrucció més simple que fa això és \new. S’anteposa a una expressió musical, per exemple

\new tipus expressió_musical

on tipus és el nom d’un context (com Staff o Voice). Aquesta instrucció crea un context nou, i comença a interpretar la expressió_musical que està dins d’aquest context.

En les seccions anteriors heu pogut veure molts exemples pràctics que creaven nous contextos de Staff i de Voice, però per a recordar-vos com s’usen aquestes instruccions en la pràctica, heus aquí un exemple anotat de música real:

\score {  % inici de l'expressió única de música composta
  <<  % inici d'una secció pentagrames simultanis
    \time 2/4
    \new Staff {  % crea el pentagrama de la mà dreta
      \clef "treble"
      \key g \minor
      \new Voice {  % crea la veu per a les notes de la mà dreta
        \relative {  % inici de les notes de la mà dreta
          d''4 ees16 c8. |
          d4 ees16 c8. |
        }  % fi de les notes de la mà dreta
      }  % fi de la veu de la mà dreta
    }  % fi del pentagrama de la mà dreta
    \new Staff <<  % crea el pentagrama de la mà esquerra
      \clef "bass"
      \key g \minor
      \new Voice {  % crea la veu de la mà esquerra
        \voiceOne
        \relative {  % inicia les notes de la veu u de la mà esquerra
          g8 <bes d> ees, <g c> |
          g8 <bes d> ees, <g c> |
        }  % fi de les notes de la veu u de la mà esquerra
      }  % fi de la veu u de la mà esquerra
      \new Voice {  % crea la veu dos de la mà esquerra
        \voiceTwo
        \relative {  % inici de les notes de la veu dos de la mà esquerra
          g4 ees |
          g4 ees |
        }  % fi de les notes de la veu dos de la mà esquerra
      }  % fi de la veu dos de la mà esquerra
    >>  % fi del pentagrama de la mà esquerra
  >>  % fi de la secció de pentagrames simultanis
}  % fi de l'expressió única de música composta

(Observeu com totes les instruccions que obren un bloc amb una clau, {, o amb angles dobles, <<, estan sagnades (tenen un marge addicional) amb dos espais addicionals, i la clau de tancament corresponent té un marge exactament igual. Tot i no ser necessari, observar aquesta pràctica reduirà considerablement el nombre d’errors de ‘parèntesis descompensats’, i es recomana especialment. Permet apreciar d’una sola ullada l’estructura de la música, i qualsevol parèntesis descompensat apareixerà molt clarament. Observeu també com el pentagrama de la mà esquerra es crea usant dobles angles perquè requereix dues veus, mentre que el pentagrama de la mà dreta es crea amb una expressió musical única tancada entre claus perquè sols requereix una veu.)

La instrucció \new també pot atorgar un nom identificatiu al context per distingir-lo d’altres contextos del mateix tipus:

\new tipus = identificador expressió_musical

Observeu la distinció entre el nom del tipus de context, Staff, Voice, etc., i el nom identificatiu d’una instància en particular d’aquest tipus, que pot ser qualsevol seqüència de lletres inventada per l’usuari. En el nom identificatiu també es poden utilitzar dígits i espais, però en aquest cas aquest nom ha d’anar entre cometes, per exemple \new Staff = "ElMeuPentagrama 1" expressió_musical. El nom identificatiu s’utilitza per referir-nos més tard a aquesta instància en particular d’un context. Hem vist això a la secció sobre la lletra, a Veus i música vocal.

Vegeu també

Referència de la notació: Creació i referenciació dels contextos.