[ << Conceptes fonamentals ]	[Top][Contents][Index]	[ Ajustament de la sortida >> ]
[ < Contextos i gravadors ]	[ Up : Contextos i gravadors ]	[ Creació de contextos > ]

---

4.3.1 Explicació dels contextos

Quan s’imprimeix la música, s’han de afegir a la sortida una gran quantitat d’elements de notació que no apareixen explícitament al fitxer d’entrada. Per exemple, compareu l’entrada i la sortida del següent exemple:

\relative { cis''4 cis2. | a4 a2. | }

L’entrada és força greu, però a la sortida s’han afegit línies divisòries, les alteracions, la clau i l’armadura de la tonalitat. Quan el LilyPond interpreta l’entrada, la informació musical s’analitza d’esquerra a dreta de la mateixa manera que un intèrpret llegeix la partitura. Mentre es llegeix el codi d’entrada, el programa recorda on estan els límits dels compassos, i quines alçades requereixen alteracions accidentals explícites. Aquesta informació s’ha de conservar a diversos nivells. Per exemple, una alteració accidental afecta solament a un pentagrama, mentre que una línia divisòria ha d’estar sincronitzada al llarg de tot els sistema.

Dins del LilyPond, aquestes regles i petites porcions d’informació s’agrupen en Contexts. Ja hem vist el context de veu, Voice. Altres exemples de contextos són Staff (Pauta o pentagrama) i Score (Partitura). Els contextos són jeràrquics, de forma que reflecteixen la naturalesa jeràrquica d’una partitura musical. Per exemple: un context de Staff pot contenir molts contextos de Voice, i un context de Score pot contenir molts contextos de Staff.

Cada context assumeix la responsabilitat d’imposar algunes regles de notació, creant certs objectes de notació i mantenint les propietats associades. Per exemple, el context Voice pot introduir una alteració accidental i llavors el context Staff manté la regla de mostrar o suprimir l’alteració per a la resta del compàs.

Un altre exemple el constitueix el fet que la sincronització de les línies divisòries es gestiona dins del context de la partitura, Score, de forma predeterminada. Nogensmenys, a algunes músiques és possible que vulguem que les línies divisòries estiguin sincronitzades (pensem en una partitura polimètrica en compassos de 4/4 i de 3/4). En aquests casos hem de modificar els ajustos per omissió dels contextos Score i Staff.

Per a partitures molt senzilles, els contextos es creen implícitament i no hem de preocupar-nos per ells. Per a peces més grans, com per exemple qualsevol que tingui més d’un pentagrama, els contextos s’han de crear explícitament per assegurar-nos que no tindrem la quantitat exacta de pentagrames que necessitem, i que estan a l’ordre correcte. Per escriure peces amb notació especialitzada, és freqüent la modificació de contextos existents o fins i tot definir d’uns completament nous.

A més dels contextos Score, Staff i Voice, hi ha contextos que se situen entre els nivells de partitura i de pentagrama per controlar els grups de pentagrames , com els contextos alternatius de pentagrama i de veu, i contextos per a la lletra, la percussió, diagrames de trasts, baix xifrat, etc.

Els noms de tots els tipus de contextos es composen d’una o més paraules que comencen amb majúscula i que estan unides unes a les altres sense guió ni barra baixa, per exemple: PartituraDeTranscripcióGregoriana

Vegeu també

Referència de la notació: Explicació dels contextos.