[ << Gravat musical ]	[Top][Contents][Index]	[ Llista de referències bibliogràfiques >> ]
[ < Representació de la música ]	[ Up : Construcció de programari ]	[ Arquitectura flexible > ]

---

Quins símbols s’han de gravar?

El procés de donar format decideix on posar els símbols. No obstant, això sols es pot fer un cop s’ha decidit quins símbols s’han d’imprimir – en altres paraules, quina notació usar.

La notació musical comuna és un sistema de gravació de música que ha evolucionat al llarg dels últims 1000 anys. La forma que es fa servir més habitualment data de principis del renaixement. Tot i que la forma bàsica (o sigui caps de nota sobre una pauta de 5 línies) no ha canviat, els detalls encara evolucionen per expressar les innovacions de la notació contemporània. En conseqüència, la notació musical comuna compren 500 anys de música. Les seves aplicacions van des de melodies monofòniques fins a contrapunts monstruosos per una gran orquestra.

Com podem agafar una bèstia de set caps com aquesta, i forçar-la als confins d’un programa d’ordinador? La nostra solució és dividir el problema de la notació (en comptes del gravat, és a dir la tipografia) en trossos digestibles i programables: cada tipus de símbol es gestionat en un mòdul separat, el que s’anomena un connector. Cada connector és completament modular i independent, de manera que es pot desenvolupar i millorar separadament. Aquests connectors s’anomenen gravadors, per analogia amb artesans que tradueixen les idees musicals a símbols gràfics.

A l’exemple següent, comencem amb un connector per a caps de nota, el Note_heads_engraver.

Després un connector Staff_symbol_engraver afegeix la pauta:

El gravador Clef_engraver defineix un punt de referència per a la pauta,

i el gravadorStem_engraver afegeix les pliques:

Es notifica al gravador Stem_engraver que qualsevol cap de nota que aparegui. Cada cop que es veu un cap de nota (o més, per a un acord) es creat un objecte de plica i es connecta al cap de nota. Afegint gravadors per a les pliques, les lligadures, els accents, els accidents, les línies de barra, els indicadors de temps i de clau, aconseguim un conjunt complet de notació.

Aquest sistema funciona bé per a música monofònica, però que passa amb la polifonia? A la notació polifònica, una pauta pot ser compartida per moltes veus.

En aquesta situació, els accidents i la pauta es comparteixen, però les pliques, les lligadures, els ganxos, etc., són privats per a cada veu. Consegüentment, s’haurien d’agrupar els gravadors. Els gravadors per als caps de notes, les pliques, les lligadures, etc. van dins d’un grup anomenat ‘Context de veu’, mentre que els gravadors per a la clau, accidents, barres, etc., van en un grup anomenat ‘Context de pauta’. En el cas de la polifonia, un context únic de pauta conté més d’un context de veu. De manera similar, es poden posar contextos múltiples de pauta dins d’un únic context de partitura. El context de partitura és el context de nivell superior de la notació.

Vegeu també

Referències internes: Contexts.