[ << Gravat musical ]	[Top][Contents][Index]	[ Llista de referències bibliogràfiques >> ]
[ < Millores per comparació ]	[ Up : Gravat automàtic ]	[ Construcció de programari > ]

---

Aconseguint que les coses siguin correctes

També podem mesurar la capacitat del LilyPond per fer decisions de gravació de música comparant la sortida del Lilypond amb la sortida d’un programari comercial. En aquest cas hem escollit el Finale 2008, que és un dels processadors d’edició musical més populars, particularment als Estats Units. Sibelius és el seu rival més important i és particularment fort al mercat europeu.

Per a la nostra comparació hem seleccionat la Fuga en sol menor el Clau Ben Temperat, llibre I, BWV 861, de Bach. El tema inicial és:

Vam fer la nostra comparació gravant els primers set compassos de l’obra (28–34 al Finale i al LilyPond. Aquesta és la part de la peça on el tema retorna al stretto en tres parts i introdueix la secció de tancament. A la versió del Finale, ens hem resistit a la temptació de fer ajustament a la sortida predeterminada atès que intentem mostrar les coses que cada programari fa correctament sense assistència. Les úniques edicions importants que vam fer va ser ajustar la mida de la pàgina per concordar amb aquest assaig i forçar la música dins de dos sistemes per facilitar la comparació. Per defecte, el Finale hauria gravat dos sistemes amb tres compassos cadascú i un sistema final d’amplada completa, contenint un compàs únic.

Moltes de les diferències dels dos gravats són visibles als compassos 28–29, com es mostra aquí amb Finale primer i Lilypond segon:

Entre les limitacions de la sortida no editada del Finale es pot incloure:

• La major part de les pliques s’estenen més lluny que el pentagrama. Una plica que apunta cap al centre del pentagrama hauria de tenir una longitud d’aproximadament un octau, però els gravadors ho fan més curt quan la plica apunta cap a fora del pentagrama a la música amb moltes veus. La manera com el Finale gestiona les pliques es pot millorar fàcilment amb el seu connector Patterson Beams, però hem preferit saltar-nos aquest pas per a aquest example.
• Finale no ajusta les posicions dels caps de nota que se superposen, cosa que fa extremadament difícil llegir la música quen les veus superior i inferior canvien de posició temporalment:

  

• Finale ha posat tots els silencis a alçades fixes sobre la partitura. L’usuari té la llibertat d’ajustar-ho com calgui, però el programa no intenta considerar el contingut de l’altra veu. Per casualitat, no hi ha col·lisions de veritat enre les notes i els silencis en aquest example, però això te més a veure amb les posicions de les notes que les posicions dels silencis. En altres paraules, Bach ha de rebre més crèdit per evitar una col·lisió completa que el Finale.

La intenció d’aquest exemple no és suggerir que el Finale no es pot usar per prooduir resultats amb qualitat de publicació. Al contrari, en mans d’un usuari qualificat, ho pot fer, però requereix coneixements professionals i temps. Una de les diferències fonamentals entre el LilyPond i els processadors de música comercials és que el LilyPond intenta reduir la quantitat d’intervenció humana a un mínim, mentre que altres paquets intenten proveir una interfície atractiva on fer aquest tipus d’edicins.

Un omissió particularment destacable que hem trobat al Final és un bemoll faltant al compàs 33:

El símbol de bemoll cal per cancel·lar el bequadre al mateix compàs, però el Finale l’ignora perquè apareix a una altra veu. De mnera que, a més d’executar un connector de pliques i de verificar la separació entre els caps de nota i els silencis, l’usuari també ha de repassar cada compàs per alteracions entre veus per evitar que s’aturi una pràctica per culpa d’un error de gravat.

Si teniu interès d’examinar aquests exemples amb més detall, el fragment complete amb set compassos es pot trobar al final d’aquest assaig amb quatre gravats diferents publicats. Una examinació propera mostra que hi ha una mica de variació acceptable entre els gravats a mans, però que el LilyPond es compara relativament bé amb aquest rang acceptable. Encara hi ha algunes limitacions a la sortida del LilyPond, per exemple, sembla ser massa agressiva fent més curtes les pliques, de manera que hi ha lloc per més desenvolupament i ajustaments.

Òbviament, el gravat depèn del judici humà sobre l’aparença, per tant la intervenció humana no es pot reemplaçar completament. No obstant, la major part del treball avorrit es pot automatitzar. Si el Lilypond resol la major part de les situacions comunes correctament, això serà una millora molt gran sobre el programari existent. Al llarg dels anys, el programari es pot refinar per fer més i més coses automàticament, de manera que la intervenció manual es necessita cada cop menys. Als llocs on cal l’ajustament manual, l’estructura del LilyPond s’ha dissenyat amb aquesta flexibilitat en ment.