[ << Gravat musical ]	[Top][Contents][Index]	[ Llista de referències bibliogràfiques >> ]
[ < Tipus de lletra per a música ]	[ Up : Detalls del gravat ]	[ Línies addicionals > ]

---

Espaiat òptic

A l’espaiat, la distribució de l’espai hauria de reflectir les duracions entre notes. No obstant, com hem vist a la Suite de Bach a dalt, moltes partitures s’adhereixen a les duracions amb precisió matemàtica, cosa que porta a pitjors resultats. A l’exemple següent es presenta un motiu dos cops: el primer cop s’usa un espaiat matemàtic exacte, i el segon cop amb correccions. Quin preferiu?

Cada compàs al fragment sols usa notes que s’executen a un ritme constant. L’espaiat hauria de reflectir això. Desafortunadament, la vista ens enganya una mica; no sols nota la distància entre els caps de nota, sinó que també pren en consideració la distància entre pliques consecutives. Com a resultat, les notes d’una combinació de pliques cap amunt/cap avall s’haurien de posar més distants, i les nota d’una combinació cap avall/cap amunt s’haurien de posar més juntes, sempre depenent de les posicions verticals combinades de les notes. Els dos compassos inferiors s’imprimeixen amb aquesta correcció, els dos compassos superiors, en canvi, formen conjunts de notes de pliques Cap Avall/Cap Amunt.

Els algoritmes d’espaiat al LilyPond fins i tot prenen la línia de compàs, cosa que fa la plica cap amunt final a l’exemple rebi un espaiat més gran perquè no es vegi atapeït. A una plica cap avall no li caldria aquest ajustament.